Tema 11.
Descriu la renovació teatral del período que va desde la postguerra fins als
anys 70.
La Guerra civil i las
postguerra impliquen un colp molt dur per al teatre perquè la prohibició de la
llengua és un obstacle enorme per a l’escena. La poesía pot sobreviure
fàcilment d’una manera clandestina, però el teatre necessita el suport del públic i inversions
econòmiques, que es fan imposibles en aquella conjetura (palabras 53). L’escena
comercial estava dominada llavors per companyies madrilenyes que representaven
en castellà, pel sainet valencià i per la força emergent d’un nou art, el
cinema, que anà substituint els escenaris per pantallas.
La represa fou molt
lenta, i més encara a les companyes valencianes. D’entrada es permeteren representacions de
sainet tradicional i, al Principal, muntatges sobre autors morts o de preguerra (Soler,
Guimera), mai obres noves o traduccions, per por de les noves idees que
pogueren introduir. (palabras
43)
La situación del teatre
va millorar a finals dels anys 50 i a principis dels 60 respecte a l’època de
postguerra. En alguns cercles universitaris començaren a aparéixer
grups de teatre independent i col•lectius,
que incorporaren els corrents teatrals europeus i realitzaren una gran tasca
pedagógica. És el cas de
l’Agrupació d’Art Dramàtic de Barcelona (ADB), creat el 1955, que estrenà en català, a pesar de nombroses dificultats i traves
administratives, obres d’autors clàssics. L’ADC recuperà també els nostres autors contemporanis, i promocionà un grup de dramaturs
actius llavors. Salvador
Espriu, per exemple, posà en cartell Antigona, en què reflexiona sobre
els problemas morals que provoquen les guerres ; Joan Brossa inicià un teatre experimental
avanguardista, i Manuel de
Pedrolo portà a l’escenari el desconcert de l’ésser humà en un tratre
d’arrel existencialista, relacionat sovint amb l’absurd. Quan l’ADC desaparegué
el 1963, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual ja n’havia agafat el testimoni, i
el premi de teatre Josep M. de Segarra serví de plataforma per a una altra
fornada de dramaturgs. (Palabras
subrayadas: 99) (TOTAL:
195)
Els corrents que més van influir en el teatre català independent van ser el
teatre èpic de Bertold Brecht i, relacionat amb aquest, el teatre document de Meter Weiss; per exemple, en
les obres de Maria Aurèlia Campany; en el Retaule del flautista, de Jordi
Teixidor i en les primeres obres de Josep Maria Benet i Jornet.
També en les dècades dels seixantes i dels setantes van aparéixer a
Catalunya alguns grups que realitzaven espectacles de creació col•lectiva en
els quals van introducir noves tècniques dramàtiques: Els Joglars, Els Comediants, Dragoll Dagom,
Tricicle i La Fura dels Baus. (palabras 42) En
l’actualitat, aquests grups teatrals catalans han assolit grans èxits
internacionals amb noves produccions d’acord amb els nous temps. També a
les terres valencianes s’esdevingué el mateix que a Catalunya en aquelles
dècades: Carnestoltes, El Rogle, Teatre de 49, Pluja, La Cassola… Però, per
desgracia, alguns d’aquests grups valencians ja han desaparegut.
En les dècades posteriors, amb la democracia, s’han creat algunes
institucions teatrals que han millorat i han consolidat la infraestructura del
nostre teatre.(Palabras 23) (TOTAL: 260)
Palabras: aprox. 476
No hay comentarios:
Publicar un comentario