Valenciano. El text narratiu

EL TEXT NARRATIU

Una narració és un text en què un narrador explica el desenvolupament d'uns fets, que porten a cap o els ocorren a uns personatges, reals o ficticis, al llarg del temps i en un espai determinat.

ELEMENTS DE LA NARRACIÓ.

-       El protagonista: és el personatge principal del relat. Aquell a qui li han passat els fets relatats.

-       La situació: constitueix el marc narratiu, és a dir, on i quan ha succeït.

-       El succés:  consisteix a explicar què ha ocorregut, per què i com s’ha esdevingut.

-       Els elements ajudants: Persones o objectes que han col·laborat a l’èxit del protagonista.

-       Els elements opositors: Persones o objectes que el protagonista ha tingut en contra.

Tots els components de la narració són presents en qualsevol relat. Ara bé, no és indispensable que tots aquests elements apareguen explícits al text. D’acord amb la situació de comunicació i la intenció de l’emissor, es decideix quins són els elements imprescindibles en cada cas concret.

Una notícia periodística és un text narratiu, però habitualment s’hi elideixen tant els elements ajudants com els opositors  perquè no solen tindre massa importància. Per contra, en qualsevol conte se solen explicitar clarament els altres components narratius, perquè hi tenen una importància capital.

A l’hora, doncs, d’analitzar l’estructura de qualsevol narració convé tindre sempre present els següents factors:

·         Qui realitza l’acció narrada.

·         Què hi ocorre.

·         Per què passa el que passa.

·         Com s’esdevé el fet contat.

·         On ocorre la història en qüestió, i

·         Quan s’esdevé.

ESTRUCTURA

Quasi totes les narracions tenen una mateixa estructura:

-Plantejament o introducció: es presenta la situació i l'inici del conflicte.

-Nus o desenvolupament: cos central de la narració. Al llarg del nus, la tensió narrativa augmenta fins arribar al clímax (moment àlgid que anuncia el desenllaç).

-Desenllaç o conclusió: acaba la història. El desenllaç pot ser:

·         Tancat: el conflicte es resol.

·         Obert: el conflicte no es decideix de manera clara.

NIVELLS DE LA NARRACIÓ

Una mateix narració, un conte, una pel·lícula, un succés o qualsevol història pot explicar-se de moltes maneres diferents segons qui la conte, amb quina finalitat ho faça, quins mitjans hi utilitze, etc. Cal tenir sempre en compte que una qüestió és la història contada i una altra el discurs utilitzat, és a dir, la manera de narrar-la.

En tota narració distingim dos grans nivells: el de la història i el del discurs:

• HISTÒRIA.
• Tema (mite)
• Argument
• Espai-Temps
• Personatges
• DISCURS.
• Narrador
• Trama (alteracions temporals)
• Procediments narratius
• Estil

NIVELL DE LA HISTÒRIA.

Personatges:

En ells recau l’acció de la trama i l’atenció del lector, que hi projecta els seus sentiments d’identificació o repulsió.

El personatge es defineix:

-       Pel seu nom:

o   Tirant lo Blanc: associat al color blanc (dignitat i noblesa)

o   Kirileison de Muntalbà (el rival): ridiculitzat amb el nom.

o   Plaerdemavida (donzella): encarna la joia de viure, incita tothom a gaudir de l’amor.

o   Viuda Reposada (nom irònic): no té res de reposada, sempre darrere de Tirant.

-       Pel que diu d’ell el narrador o els altres personatges.

S’ha d’intentar que els personatges resulten creïbles, que tinguen vida pròpia, amb tota llur densitat psicològica.

En la novel·la moderna els personatges són d’una gran complexitat psicològica.

Podem veure l’evolució cap al realisme dels personatges: En les novel·les de cavalleries l’heroi té un caràcter pla, sense matisos ni variacions al llarg de les seues aventures. En el Tirant lo Blanc, novel·la cavalleresca, els personatges posseiran un caràcter molt més ric, contradictori de vegades. El Tirant, malgrat ser un model de virtuts cavalleresques, tindrà defectes i limitacions.

L’espai i el temps:

L’espai designa el lloc on transcorre l’acció.

Cal distingir entre:

-       MACROESPAI: espai global de la història.

-       MICROESPAI: són els espais parcials: la casa, la cambra, el bosc...

L’espai està relacionat amb el temps històric:

-       ESPAIS HISTÒRICS: situats en el passat (novel·les històriques)

-       ESPAIS CONTEMPORANIS: situats en l’actualitat.

-       ESPAIS FUTURS: Espais de les novel·les de ciència ficció. També pot donar-se una novel·la de ciència ficció en un espai immediat o actual.

L’espai pot ser contemplat des de diferents punts de vista.

-       ESPAI relacionat amb una realitat objectiva: ESPAI REAL. S’identifica amb un lloc  i un moment històric determinat.

-       ESPAI FANTÀSTIC: no el podem situar en una geografia coneguda, ni en cap temps històric perquè no tenen marques de temps, o les marques són difuses o inventades.

L’espai també pot ser definit en funció de les seues característiques:

-       ESPAI OBERT: grans paisatges, mars, horitzons llunyans: nov. d’aventures.

-       ESPAI TANCAT: una habitació, una casa, una cel·la, un castell: propi de les narracions de terror, psicològiques...

SIMBOLISME DE L’ESPAI

Els espais simbòlics suggereixen alguna cosa més del que aparentment són (com s’hi projecten els estats d’ànim del protagonista, o creen l’atmosfera de la narració expressant pena, alegria, llibertat, angoixa, tensió, pau...)

• L’espai tancat: connota angoixa, soledat, introspecció.
• L’espai obert: connota llibertat, aventura...

El temps atmosfèric o l’estació de l’any també tenen una funció simbòlica:

            Un dia assolellat: alegria.

            Un dia plujós: malenconia.

            Una tempesta: agitació interior, dramatisme.

            La nit és el marc del misteri.

Primavera i estiu: època ideal per expressar la plenitud amorosa.

L’espai junt amb el temps formen l’AMBIENTACIÓ de la narració o AMBIENT.

NIVELL DEL DISCURS.

NARRADOR. (Veus del discurs)

 Cal no confondre mai els conceptes d’autor i de narrador.

L’autor és una persona quer té noms i cognoms.

El narrador és una ficció literària, creada per l’autor, que introdueix la narració que llegirem.

Tota història està contada des de un punt de vista o perspectiva que és la posició que adopta el narrador per a contar l’argument.

La perspectiva del narrador pot ser de dos tipus:

            INTERNA: El narrador forma part dels fets relatats

-Narrador intern o dramatitzat: presenta l’acció com si l’haguera viscuda o com si en fóra testimoni. La conseqüència és la sensació d’autenticitat. Està narrat en 1a persona. S’hi dóna SUBJECTIVITAT i s’expressa la intimitat.

a.    Protagonista dels fets.

b.    Personatge secundari.

EXTERNA: El narrador és fora de la narració.

-Narrador extern o no dramatitzat. El punt de vista és objectiu. Narra en tercera persona, cosa que tendeix a distanciar-lo dels fets narrats.

a.    Omniscient: se situa fóra, coneix tot el que passa i el que passarà de la història dels personatges. Coneix el seu món íntim, els pensaments, somnis i desitjos. Freqüent en la novel·la moderna.

b.    L’observador: adopta el punt de vista d’un personatge que és testimoni més o menys directe dels esdeveniments, però a diferència del narrador intern secundari, no participa en l’acció. (Es pot comparar amb l’objectiu de la càmera fotogràfica)

NARRADOR EN SEGONA PERSONA: Aquest narrador és una variant de l’intern protagonista. Està en segona persona. La veu narrativa es distancia mínimament del personatge principal, del qual esdevé una mena de consciència crítica.

NARRADOR EDITOR: fingeix haver trobat un manuscrit on es narra la història. Així s’aconsegueix un major grau de versemblança.

La veu dels personatges.

Una qüestió fonamental relacionada amb el narrador és la manera com aquest fa parlar els personatges.

Els personatges poden participar com a narradors secundaris de la història que es conta en un relat, amb les seues pròpies paraules. Açò s’aconsegueix amb la introducció de diàlegs on són els personatges els qui s’expressen.

El diàleg pot tindre diferents finalitats:

• Donar-nos informació afegida sobre el personatge, que podem obtenir per la menera de parlar del personatge.
• Fer més àgil el discurs.
• Aportar directament més informació del succés, dels altres personatges o de l’ambient que els envolta.
• Deixar-nos veure les relacions que s’estableixen entre els protagonistes de la història.
• aportar judicis, opinions... que es consideren rellevants.

Dins del cos d’una narració poden aparéixer tres tipus de diàlegs:

-       Diàleg directe: el narrador, mitjançant un verb de paraula o dicció (va dir, argumentà, explicà, va respondre...) introdueix el parlament del personatge.

La seua resposta fou ràpida:

-M’ho he begut tot, tot, tot...

En algunes ocasions, sobretot en textos contemporanis, s’eliminen les marques de diàleg; és a dir, tant els verbs de dicció, com els dos punts i els guions, diàleg indirecte lliure.

-       Diàleg indirecte: quan és el narrador qui interpreta el parlament del personatge de manera que no utilitza les mateixes paraules del protagonista, sinó que les expressa amb les seues pròpies. Aquest tipus de diàleg també sol anar marcat per un verb de dicció seguit d’una oració subordinada substantiva introduïda per la conjunció que o la conjunció si:

Li va respondre ràpidament que s’ho havia begut tot.

-       Diàleg indirecte lliure: és una modalitat de diàleg intermitja entre les altres dues anteriors, ja que no té la forma gràfica del diàleg directe, ni està precedit per un verb de dicció, però el missatge conserva l’estil conversacional:

La seua resposta fou ràpida. S’ho havia begut tot, tot, tot...

La veu del narrador i la dels personatges s’hi confonen. És un discurs molt eficaç per a l’anàlisi psicològica, ja que el narrador reprodueix el pensament dels personatges.

L’ús de l’un o l’altre depén del ritme que se li vulga donar als diàlegs:

·         Directe o indirecte lliure: destaca els diàlegs, ja que els reprodueix íntegrament.

·         Indirecte: fa avançar la narració, ja que resumeix el contingut dels diàlegs.

Monòleg interior.

Molt relacionat amb l’estil indirecte lliure, i molt característic de la narrativa contemporània de caire psicològic: monòleg interior o flux de la consciència.

Tracta de reproduir el funcionament de la ment humana, tot seguint les teories psicoanalítiques de Freud.

El pensament dels personatges, en primera persona, hi és expressat amb totes les incoherències, desordre, repeticions, etc. Pensaments, sentiments, sensacions, desigs, angoixes i fantasies s’hi barregen de manera inconnexa, amb frases directes d’ordenació sintàctica mínima, predominantment juxtaposades.  

La descripció en la narració.

En una narració apareix sovint un altre tipus de text autònom en ell mateix, que ens aporta una informació sobre les característiques de l’ambient o l’aspecte dels objectes, així com dels trets tant físics com psíquics dels personatges.

Les descripcions són fragments textuals que tenen un valor informatiu i explicatiu, alhora que moltes vegades afegeixen un valor estètic al relat. Sol alentir el ritme dels esdeveniments.

Pot ser:

·         Objectiva, si es limita a informar de com és un obnjecte, un ambient o un personatge.

·         Subjectiva, si emet cap comentari o valoració de les característiques descrites i deixa veure, per tant, l’opinió que el narrador té d’allò que descriu dels personatges, del lloc o dels objectes.

D’un personatge es poden oferir les característiques de manera directa, perquè les aporta el narrador, el mateix personatge o un altre personatge.

Segons el punt de vista que adopte el narrador o el personatge que la faça, una descripció pot ser:

• Realista, que adopta una posició neutral, objectiva.
• Idealitzada, que exagera positivament el personatge o l’ambient.
• Caricaturesca, que els exagera negativament.

Els temps verbals a la narració.

Com que la narració expressa un esdeveniment passat, els temps verbals solen estar en pretèrit perfet (simple o perifràstic) preferentment.

Els fragments descriptius solen aparéixer en pretèrit imperfet d’indicatiu.

De vegades, quan el narrador vol actualitzar l’acció o acostar els fets al receptor, utilitza el present o altres temps.

Els passats simples d’indicatiu:

·         L’imperfet, que fa referència al passat tot i reforçant la idea de duració (plovia mentre sopàvem.)

·         El perfet, que expressa, per contra, accions acabades de manera absoluta, sense cap idea de duració (anit plogué moltíssim).

El pretèrit perfet simple i perifràstic tenen idèntic valor, i no es produeix cap variació en el significat del text si es procedeix a intercanviar ambdues formes.

Per a les descripcions s’empra  l’imperfet a causa del seu aspecte duratiu, perquè en les descripcions s’assenyalen característiques constants i duradores de persones, objectes i ambients des d’una perspectiva del passat.

Si en una narració s’inclouen moltes descripcions, el temps de lectura es fa més lent, el ritme del relat és més pausat, les accions estan més distanciades perquè el lector es distreu amb les descripcions que s’hi fan, elements que, d’altra banda, doten el relat de més precisió i detall.

El temps verbal que predomina en els diàlegs és el present d’indicatiu. La presència dels diàlegs confereix al relat un ritme bastant més ràpid: la lectura és més àgil encara, que fins i tot, les accions estiguen aturades. El fet que apareguen en present, ajuda al lector a aproximar-se més a allò que es conta.

Una narració pot ser contada en present, recurs que s’utilitza per tal d’aproximar més la història als receptors.

A part de l’ús dels temps, en tota història narrada ha d’haver una sèrie de marques que permeten ubicar-la temporalment. Segons el tipus de narracions, aquestes marques poden assenyalar-nos:

• Quan s’esdevé el fet narrat: Quin any, en quina estació, quin mes, i fins i tot quin dia.
• Quant de temps dura l’acció relatada: uns minuts, unes hores, uns dies, uns anys.
• Quina és la successió lògica del relat, elements que s’assenyalen amb construccions del tipus: poc temps després, a continuació, etc.

La successió lògica del relat ve marcada, normalment, pels anomenats connectors temporals, partícules que a més de servir d’enllaç amb el paràgraf anterior, ens indiquen la successió temporal dels esdeveniments, és a dir, hi assenyalen quina acció segueix   una altra.

Temps de la història i temps del discurs.

Si quan llegim o escoltem una narració els fets es conten en el mateix ordre en què transcorre la història, llavors ens trobem davant d’una narració lineal. En altres casos, els esdeveniments a què es fa referència no passen en el mateix ordre en què esva contant la història. En aquests casos diem que la narració es discontínua.

La discontinuïtat narrativa ve motivada principalment per:

-       La retrospecció: primer es conta un esdeveniment i després se’n relata un altre que ha ocorregut amb anterioritat.

-       Simultaneïtat: quan dues accions són sincròniques i el narrador es veu obligat a narrar-les una darrere de l’altra.

Moltes vegades, però, en una mateixa narració hi ha més d’una història i s’hi conta més d’un esdeveniment. Quan això ocorre, les històries poden aparéixer:

• Encadenades: una història darrere de l’altra.
• Intercalades: dins d’una història apareix una altra.
• Alternades: La narració avança amb la introducció successiva d’esdeveniments pertanyents a dues o més històries distintes, però que s’hi ihnterrelacionen d’alguna manera.

LA TRAMA.

Les manipulacions temporals.

Anomenem trama a l’ordenació literària del discurs narratiu, que no sempre coincideix amb l’ordenació dels fets de la història.  Les principals manipulacions temporals que el narrador pot dur a terme són tres: el·lipsi, retrospecció i anticipació.

L’el·lipsi.

En qualsevol narració resulta important, per economia narrativa, seleccionar els fets narrats.

Tanmateix, de vegades, s’eliminen fets importants de manera deliberada, per crear intriga i augmentar l’interés del lector.

La retrospecció.

És, amb l’el·lipsi, l’alteració temporal més important.

Pot iniciar-la un personatge, i aleshores adopta la forma de record, o el narrador omniscient, per tal de dosificar-nos la informació i crear intriga.

Sempre aporta informació rellevant o complementària per comprendre el curs de l’acció principal o les motivacions psicològiques dels personatges.

És un recurs molt freqüent també en les narracions cinematogràfiques (flash-back).

L’anticipació.

Manipulació temporal, mitjançant la qual s’avancen fets posteriors de la història amb la finalitat de despertar la curiositat del lector, que així coneix el que passarà, però no com ni la resta de successos.

PROCEDIMENTS NARRATIUS. L’ESTIL

L’èxit d’una narració depén, en bona mesura, de la correcta combinació dels seus procediments bàsics: narració, descripció i diàleg.

Hi ha dues formes principals de narrar:

-       El sumari, resumeix molts fets de la història de manera sintètica, dedicant poc espai al discurs.

-       L’escena, que representa l’acció de manera detallada, fet aproximar-se el temps de la història –el temps real- al del discurs.

Normalment s’alternen els dos procediments, narrant en sumari els fets més importants i amb escena els rellevants.

El ritme narratiu.

Quan en una narració abunden les descripcions, els diàlegs o els pensaments, se’n diu que és lenta.

Quan predomina la narració, ràpida.

La rapidesa o lentitud constitueixen el ritme narratiu.

Hi ha passatges que requereixen un ritme pausat, i d’altres d’accelerat.

La principal marca lingüística dels passatges ràpids és l’abundància de verbs d’acció, i la dels lents, la d’adjectius i substantius.

L’estil.

L’estil, el llenguatge usat, és, de fet, el procés final d’un llarg procés de creació.

Segons Mercè Rodoreda: “Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia d’escriure radica en encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.”